“Que una dona denunciï una relació de violència és més revolucionari que tenir una ministra”

Realitzadora audiovisual, artista, activista, ‘grafitera’ i agitadora de carrer, Maria Galindo és fundadora de Mujeres Creando, un moviment feminista anarquista autònom de dones bolivianes que combina la política concreta, la intervenció artística i la interpel·lació al poder. Galindo és una de les primeres lesbianes que va fer pública la seva opció sexual a Bolívia. Autora del llibre ‘A despatriarcar’, aposta per construir espais de confluència política complexa des de la revista ‘Mujer Pública’ i l’emissora Radio Deseo.

Conversem amb una dona plena de colors i matisos, divertida, subversiva i eterna seductora, que provoca i sacseja consciències. La seva presència, experiència i missatges resulten incòmodes per al sistema.

Laila Serra

Amb quins reptes neix Mujeres Creando ara fa vint anys?

El model neoliberal estava en ple auge a Bolívia. Naixem, per tant, com un moviment feminista que qüestiona el neoliberalisme i la política assistencialista de les ONG i tota la tecnocràcia de gènere. També qüestionem les esquerres i el rol que han atorgat històricament a les dones, com a botí sexual, com un tema tangencial a la revolució.

Quin paper juga el moviment en l’actual context polític i social bolivià?

Avui dia, som un referent polític de transformació social i d’una autonomia política que no hem venut a ningú, ni tan sols al règim d’Evo Morales. Tot i ser conegudes per agitar els carrers i provocar, una gran part de la nostra tasca és fer el que anomenem “política concreta”: construir un feminisme quotidià i real que respon a les demandes de les dones de base i també és capaç de generar teoria.

Com aglutineu la diversitat social boliviana?

Ens plantegem i ens plantem davant la societat amb una metàfora: “Somos indias, putas y lesbianas, revueltas y hermanadas”. Aquesta metàfora convoca dones de diferents edats i universos socials per teixir aliances insòlites. S’hi troben indígenes d’origen rural i urbà; d’altres que potser no es consideren indígenes, però poden ser llegides com a tals; dones en situació de prostitució; dones mares; dones lesbianes… Actualment, estem vivint el que anomeno l’exaltació de les identitats creant guetos: les lesbianes militen amb les lesbianes; les indígenes, amb les indígenes. Entenem el procés identitari d’autodefinició, però també creiem que és fonamental superar-lo per arribar a connectar-nos les unes amb les altres, entendre’ns nosaltres mateixes més enllà d’una sola identitat. Sobretot, si tenim en compte que això només ha servit per estereotipar i simplificar l’anàlisi de la societat: què passa amb la indígena que també és lesbiana? Per aquest motiu, a Mujeres Creando treballem connectant-nos, analitzant la societat des de tota la seva complexitat, connectant racisme amb heteropatriarcat, amb sexisme i violència masclista.

En què consisteix dur a terme una “pràctica política quotidiana”?

Nosaltres hem fet del feminisme una forma de subsistència i de treball. Ens organitzem en cooperatives que ofereixen serveis efectius a les persones a un preu molt baix. Som les úniques que oferim estratègies extrajudicials i extrapolicials contra la violència masclista a Bolívia. Tots els estats llatinoamericans, per correcció política, han llançat lleis de lluita contra aquest problema. A Bolívia, la normativa ha donat molt poder per actuar a la policia, que és un dels organismes més violents. Per aquest motiu, nosaltres actuem fora dels cercles i les estructures estatals i ens basem en la solidaritat entre dones, en acompanyaments i en la lluita contra aquesta violència. Una de les accions més recurrents és fer el buidatge de les cases, però també recuperem un nen retingut pel seu pare, per exemple. Partim de la ferma convicció que, en un cas de violència masclista, és l’home qui ha d’abandonar la llar. La realitat ens mostra, però, que moltes vegades és la dona qui ho fa, fugint a corre-cuita, perquè és l’habitatge de la família de l’home. En aquests casos, acompanyem la dona a recuperar les seves pertinences, ja que hem comprovat que, si no ho fa, l’home les ven al cap de pocs dies. Aquestes poques coses són fruit de molta feina i seran fonamentals per refer la seva vida. És molt reivindicatiu, polític i útil recollir-ho absolutament tot, sobretot el que tingui valor. Sempre ho fem amb la dona; la violència en soledat és una de les coses que cal canviar.

A banda de la violència directa, l’avortament continua sent il·legal a Bolívia…

Com que el dret d’avortar està perseguit, la por fa que els metges no vulguin col·laborar amb nosaltres. Hem de donar aquest servei proporcionant pastilles abortives, que són molt perilloses per a la salut. Des de fa cinc anys, també treballem amb dones en situació de prostitució que han decidit sortir d’un prostíbul regentat per un proxeneta home. Lloguen una habitació i estableixen un pacte ètic: prostitució diürna, sempre l’ús del condó, mai dones menors d’edat, mai alcohol. Recentment, però, les dones han començat a necessitar protecció contra homes violents i abusius, contra policies. Per combatre-ho, les companyes estan llogant edificis sencers, fet que està ocasionant molts problemes amb la policia, els barris i l’Estat. Ens acusen de ser clandestines i de proxenetisme i és absurd perquè, a Bolívia, l’administrador de prostitució més important –i qui la gestiona– és l’Estat. No hi ha Estat que no sigui regulacionista amb la prostitució. I, en regular-la, l’administra. Així doncs, tot i les dificultats, estem decidides a acompanyar els bordells autogestionats fins al final, encara que ens jutgin. Creiem que el més legítim és l’opció que han triat elles mateixes; és molt semblant a un treballador que pren una fàbrica. Rebem atacs constants: ens van arribar a desallotjar i arrestar acusades de proxenetisme. En canvi, mai no he vist desallotjaments ni detencions a prostíbuls regentats per homes.

Sempre t’has mostrat crítica amb Evo Morales, com valores els últims deu anys de govern?

L’estratègia estatal amb els recursos naturals és aplicar una política extractivista d’explotació de les matèries primeres. Els contractes amb les transnacionals són més favorables econòmicament per a l’Estat que els dels governs anteriors, però s’implementa una visió absolutament desenvolupista de l’economia, igual que durant els anys 70. Ha buscat pactes amb les estructures de poder econòmic més fortes del país: la banca i els terratinents de l’agronegoci. Però l’agenda política a la qual havia de respondre Evo Morales era una altra. No volíem un pacte més bo o un pacte amb la banca, no volíem un pacte d’ statu quo amb els terratinents. Evo s’ha concentrat moltíssim a preservar el poder, li importa més això que transformar la societat. On és l’agenda política contra el neoliberalisme per la qual la gent li va donar el poder? Ha quedat tan sols en paraules.

Quin relació manté Morales amb els moviments socials?

Els ha dividit. Els moviments socials han estat cooptats pel règim, són oficialistes, perquè el govern tem un moviment popular fort que li exigeixi el compliment de l’agenda política per la qual les bolivianes el van votar. En aquest sentit, som molt crítiques. Creiem que no s’hauria hagut de debilitar d’aquesta manera el moviment popular, que no s’haurien hagut de fer pactes de convivència pacífica amb la banca i l’agronegoci. Aquests acords han dretanitzat el govern d’Evo: el règim laboral bolivià és neoliberal, l’ocupació és precària, no es compleixen les normes i no hi ha serveis de seguretat social universal.

Què rescataries del seu mandat?

El contingut indígena, antiblanc, contra la classe dominant, que expressa la presència d’Evo Morales és absolutament valuós i important per a la societat boliviana.

A la publicació A despatriarcar, parles de la fallida revolució feminista i fas una crítica al rol que han jugat molts estats, organismes internacionals i ONG de cooperació als anomenats països del Sud.

El gènere només ha servit per confondre i despolititzar. La categoria de gènere no ens serveix perquè elimina el subjecte i no té la seva gènesi en el feminisme. El feminisme té el seu sentit més gran en el subjecte polític complex (dones) contra el patriarcat i, per tant, ideològic. Per posar un exemple: quan es parla de violència de gènere, s’està eliminant la relació victimitzador-víctima. Nosaltres parlem de violència masclista perquè, així, estem parlant de la

causa i d’aquesta relació que no volem perdre. El neoliberalisme, en canvi, concep la idea de dona com un subjecte singular (dona) i com una entitat biològica sense contingut ideològic. La Merkel, com a dona, representa les dones? El gènere actua com un element de confusió, encobridor de les relacions de poder, tecnocràtic. Es converteix en tot un lèxic i un llenguatge que no podem manejar a nivell massiu i popular. Una lluita té força si és una lluita¡ popular i una lluita és popular si la gent l’entén i la maneja. Jo sóc Carmen i sóc feminista, no sóc el gènere. El gènere ens ha arrabassat la primera persona quan aquesta és clau: si no tens el subjecte, no pots lluitar, no pots actuar.

 

Han domesticat el feminisme?

L’estructura de relacions socials es canvia des de practiques polítiques feministes en allò quotidià i no pel fet que hi hagi dones ministres o amb parcel·les de poder. Que una dona

denunciï, aturi o no convisqui amb una relació de violència és més subversiu i revolucionari que tenir una dona ministra. És mes subversiu i revolucionari que centenars de milers de dones bolivianes decideixin avortar, no perquè l’avortament ho sigui, sinó perquè ho és la sobirania sobre el cos; o no acceptar la divisió sexual del treball que ens imposa la societat patriarcal. I això està succeint gràcies a la força de la política feminista des de baix, des de fora de l’Estat i des del carrer. Tenir el carrer és més important que tenir parlamentaris. I tenir mitjans de comunicació és més important que tenir ministres. Això és molt més subversiu que perdre l’energia a trobar una parcel·la de poder dins l’Estat. Nosaltres no volem una parcel·la en el patriarcat dominant: volem transformar-lo.

 

Fas una crítica profunda al feminisme hegemònic occidental i reivindiques els feminismes diversos, nascuts als marges i des de les bases. Quins són?

Han passat quinze anys des de la cimera mundial de les dones celebrada l’any 96. Durant aquest temps, s’ha aplicat un model feminista neoliberal ferotge. A Mujeres Creando, estem construint un feminisme antihegemònic, erigit des del carrer, des de fora i des de baix, que construeix teoria i proposta política. El nostre marc teòric és la despatriarcalització, que planteja que la relació colonial és una estructura patriarcal i, per tant, que les identitats dicotòmiques són totalment falses, simplificadores i estereotipadores. Jo, per exemple, em concebo com a bastarda i no m’identifico en la visió indígenes versus blanques. Quin és el límit de la categoria indígenes? Quantes dones filles de dones indígenes no volen reconèixer-se com a tals? És un fenomen massiu a Bolívia. I és molt interessant perquè conté una desobediència

cultural molt important. Nosaltres teoritzem des de fora de les identitats rígides, des de fora dels maniqueismes, des de fora de les antítesis simplificadores. I la teoria que proposem

posa en qüestió el feminisme com una lluita liberal. El problema és l’arrel ideològica, ja que la visió liberal és colonial, racista, homòfoba i blanca.

 

Fas molt d’èmfasi a reivindicar les utopies quotidianes i silencioses que estan transformant radicalment les societats.

Quan parlo de despatriarcalització és una utopia, perquè és quelcom que estem buscant en un futur, en un lloc, per impulsar-nos cap endavant. Però també parlo d’un procés que ja està succeint.

Crec que, avui dia, hi ha un trencament de les estructures patriarcals que no es produeix des del poder, des de les jerarquies, sinó que es produeix des de baix i des de fora de les institucions. El que ens manca avui, com a dones i com a lluita feminista, és ser capaces de visibilitzar aquestes ruptures i, també, de connectar-les. És molt difícil, però està succeint i és molt important. Hem d’abandonar l’obsessió per les lleis i perquè el canvi vingui per la

via legislativa, perquè ens xucla massa energia i no ens dóna res. Els resultats d’aquests processos són la desmobilització, el desgast ideològic, la despesa de diners i de temps. Cal treballar a partir de les ruptures, de la desobediència, a partir de les estratègies que està generant la gent en la seva vida quotidiana.

 

La descolonització dels feminismes

Maria Galindo, juntament amb l’activista lesbofeminista Ochy Curiel, participa en la darrera publicació de la col·lecció Feminista Sempre, impulsada per l’organització ACSUR-Las Segovias. Sota el títol Descolonización y Despatriarcalización de y des de los Feminismos de Abya Yala, ambdues autores plantegen una crítica profunda al rol que molts estats, organismos internacionals i ONG de cooperació al desenvolupament juguen als anomenats països del Sud. Galindo i Curiel lamenten que aquests agents s’hagin dedicat a cooptar i instrumentalitzar els sabers i les pràctiques feministes i hagin desplaçat les dones com a subjectes polítics del moviment. Els temes tractats en aquesta publicació formen part del nucli de reflexions i debats dels feminismes no hegemònics a ambdues ribes de l’Atlàntic. Per a Curiel, la descolonització suposa una comprensió de processos històrics com el colonialisme i dels efectes que ha tingut a l’hora d’establir jerarquies racials, de classe, de sexe, de sexualitat. A partir d’aquí, cal impulsar pràctiques polítiques col·lectives per fer front a les opressions produïdes per aquestes jerarquitzacions, com el racisme, el classisme o l’heterosexualitat, entre altres. Curiel critica la representació hegemònica universal de la dona construïda sobre experiències de dones blanques i de classe mitjana i ressalta la importància de no fragmentar les opressions perquè: “Un feminisme que no és antiracista és racista, un feminisme que no sigui anticlassista és classista i un feminisme que no estigui lluitant contra els efectes de l’heterosexualitat com a règim polític és heterosexista”. Davant el fet que tots el referents històrics, filosòfics i artístics siguin eurocèntrics, Galindo planteja la necessitat de replantejar-nos-els tots, de no acceptar l’aplicació universal de les categories. Planteja la necessitat de redefinir el feminisme, entès com un conjunt de lluites col·lectives i individuals protagonitzades per les dones contra tota mena de manaments patriarcals a escala planetària, de manera simultània en diferents èpoques i contextos socials i culturals. Lluites ancestrals de desobediència als mandats patriarcals.

 

Article publicat a la Directa