Palestina feminista. La lluita per l’alliberament de les dones i del país. Una mirada crítica dels Mitjans.
Autora: Isabel Muntané, periodista y codirectora del Máster en Gènere y Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).
Palestina. Escoltem o llegim als mitjans Palestina. Què ens ve al cap? Quin imaginari s’activa de forma automàtica? Israel, Netanyahu, bombes, camps de refugiades, Gaza, pedres, intifada, assassinades, ferides, fam, destrucció, colonització, ocupació… Podríem continuar, però les 4 paraules que ens sorgirien no deixarien d’alimentar l’imaginari de violència i de genocidi que Israel infringeix sobre el poble palestí, inqüestionable després dels atacs iniciats l’octubre de 2023, en resposta a l’atac del Moviment de Resistència Islàmica (Hamàs) , que fins l’11 de desembre, en 66 dies, s’havien cobrat la vida de més de 24.000 palestines i palestins, la majoria, 22.420 civils i més de 9.000 criatures segons informa Euro-Mediterranean Human Rights Monitor. Com deia l’antropòloga feminista Rita Laura Segato: “la violència d’Israel sobre Palestina es desferma cíclicament i cada vegada amb més ferocitat“.
Acostumades com estem a un relat únic; un relat articulat i difós des de la mirada d’Occident, des de la mirada del privilegi blanc, es fa difícil, diria que impossible, treballar expulsant aquesta perspectiva de la teva ment. I també es fa difícil espolsar-te aquesta “guerra” de la teva feina i de les relacions personals que estableixes al llarg del procés de treball. Com diu la científica feminista, Peggy McIntosh: “El privilegi blanc és com una motxilla invisible i ingràvida de disposicions especials, mapes, passaports, llibretes de codis, visats, roba, eines i xecs en blanc.”
(…)
És quan parlem des d’aquests privilegis que anem consolidant el relat únic, un relat que ve marcat pel poder des d’on exercim aquests privilegis. Des d’aquí és des d’on expliquem la història, la història de les altres a qui se’ls hi nega la veu i el relat i no perquè no la tinguin, al contrari, perquè és una veu que no volem escoltar, que molesta. Aleshores, aquesta història elaborada des del privilegi la convertim en realitat, en la única realitat possible. Una realitat que ens permetem acceptar per continuar exercint aquest poder encara que sigui de forma inconscient. Això és el que cal afrontar quan arribes a Palestina, que la realitat és una altra, una realitat allunyada del relat oficial.
(…)
Tenim més poder del que ens pensem i el podem utilitzar compartint-lo, fent aliances, associacions, podem prendre la iniciativa, defensar posicions o protestar per mostrar un altre relat, el relat de les protagonistes. És des d’aquí des d’on hem fet aquest treball amb les 6 entitats i dones feministes de Palestina perquè cal trencar amb el que per Soraida Hussein és una clara demostració de poder i de menyspreu: “ens estudien, ens pregunten, ens analitzen i generen coneixement. És el que va passar amb les dones negres dels EUA quan van començar a parlar d’elles. Tothom escrivint sobre elles i no amb elles.” I, es pregunta, “per què no fer-ho juntes?”. Juntes és la paraula clau. En aquest treball hem intentant buidar la nostra motxilla de privilegis perquè fossin elles les que l’omplissin de la seva realitat, una realitat ambivalent. Pesada, dura i dolorosa però també alegre, solidària i optimista. Una realitat més enllà de la violència patriarcal i masclista que ens arriba com a relat únic a Occident.