La tercera edició de la sèrie Feminista Sempre, Descolonització i Despatriarcalització de i des dels Feminismes d’AbyaYala, inclou la veu d’Ochy Curiel i María Galindo, dues feministes llatinoamericanes representants dels feminismes no hegemònics.

Curiel i Galindo plantegen una crítica profunda al rol que molts estats, organismes internacionals i ONG de cooperació al desenvolupament han tingut als anomenats països del Sud, ja que segons les autores han cooptat i instrumentalitzat els sabers i pràctiques feministes i els han emmascarat en una categoria de gènere que despolititza i tecnifica la perspectiva feminista, desplaçant a les dones com a subjecte polític del feminisme.

Per a Ochy Curiel, la descolonització implica un exercici tant de pensament com d’acció. Suposa una comprensió de processos històrics com el colonialisme i els efectes que aquest ha tingut en establir jerarquies racials, de classe, de sexe o de sexualitat. Tenint en compte això afirma l’autora, s’han d’impulsar pràctiques polítiques col·lectives enfront de les opressions produïdes per aquestes jerarquitzacions, com el racisme, el classisme, i l’heterosexualitat, entre d’altres.

En aquest marc, l’autora colombiana planteja la necessitat que la descolonització travessi al feminisme tant en les seves teories com en les seves pràctiques polítiques. Per exemple, ella critica la contínua representació hegemònica universal de “la dona” construïda sobre experiències de dones blanques i de classe mitjana. Després, l’autora ressalta la importància de no fragmentar les opressions, i critica l’heterosexualitat com a règim polític.

“El feminisme decolonial assumeix que un feminisme que no és antiracista és racista, un feminisme que no sigui anticlasista és classista i un feminisme que no estigui lluitant contra els efectes de l’heterosexualitat, com a règim polític, és “heterosexista”, conclou Curiel.

Per la seva banda, sota les idees d’una “fallida revolució feminista” Maria Galindo assegura que “hi ha una sèrie d’institucions que han anat devorant-li-ho (al feminisme), institucionalitzant-ho i tractant d’anul·lar el seu poder subversiu”.

Un dels conceptes claus que Galindo analitza, i critica amb duresa, és el de “gènere”. L’autora boliviana assegura que la categoria de gènere ha sofert un procés de banalització i simplificació extremes provocat per la dinàmica de les ONG i la cooperació internacional.

Així, Galindo proposa la despatriarcalització com a nou punt de partida, com a reinvenció del feminisme, perquè suposa una metodologia de pràctica política amb la capacitat de desmantellar els mandats i estructures de la dominació patriarcal.

Així Galindo conclou:
“El problema no és ocupar amb dones la casa de l’amo, dones a les comissaries, als exèrcits, als parlaments, a les alcaldies o als mers governs. El problema i el desafiament és la capacitat de posar en qüestió les pròpies estructures, lògiques i sentits de totes i cadascuna d’aquestes institucions”, assegura Galindo.